• Els primers signes numèrics egipcis conoguts són de fa 7.000 anys. El seu mètode es basava en agrupar els elements de deu en deu, i assignar a cada grup de deu un símbol diferent.
• Els babilonis utilizaven, cap a l’any 1700 a. C., un sistema de numeració de base 60, molt complicat per la gran quantitat de numerals que utilitzava.
• La civilització grecollatina va utilitzar les lletres de l’alfabet com signos numerals. El seu sistema de numeració contava de deu en deu.
• En Amèrica, la cultura maia usava des del segle IV d. C. un sistema de numeració de base 20, en el que, per primera vegada en la història, es va utilizar la noció de número zero.
• A la Índia, es va desenvolupar un sistema de representació de nombres del que deriva l’actual, que va ser trasmès a Occident a través dels àrabs.

L’Imperi romà va difondre per tota Europa, nord d’Àfrica i Àsia occidental el seu propi sistema de numeració, que encara s’utilitza en algunos contexts especials. Aquest sistema, de base decimal, utilitza lletres com símbols de vàries unitats elementals.

El sistema romà resultava molt pràctic per a realitzar sumes i restes, tot i que no per a multiplicacions i divisions. Per això, des del Renaixament va ser desplaçat pel sistema indo-aràbig, tot i que conservem certes quantitats en simbologia romana per indicar els anys, els toms d’una enciclopèdia, els índexs d’un llibre, etc.

Símbols indo-aràbigs
La notació numèrica usada universalment a la actualitat procedeix de sistemes de numeració hindús ja existents cap el segle VI d. C. Aquests sistemes oferien respecte dels utilitzats a Europa dos avantatges substancials:

• El concepte del número 0, que, tot i que probablement va ser importat de les cultures mesopotàmiques, es va integrar per primera vegada en un sistema decimal junt amb les altres nou xifres del sistema. (La noció del zero havia estat també desenvolupada en Amèrica per la cultura maia.)
• L’assignació d’un valor posicional a cada xifra, de manera que un mateix guarisme tenia un valor diferent segons la seva posició global en la expressió de la quantitat numèrica.

Aquest sistema fou adoptat pels àrabs abans del segle IX, i popularitzat pels escrits de Muhammad ibn Musa al-Khwarizmi (h. 780-h. 850), autor del primer manual d’aritmètica inspirado en el sistema decimal posicional.

Al s.XIII, les traduccions al llatí de les obres dels matemàtics àrabs feren possible que els savis escolàstics medievals conegueren els principis del sistema numeral posicional. No obstant, va ser l’italià Lleonard de Pisa qui, en la seva obra Liber abaci (1202), va oferir una exposició de les xifres hindús en la que se situa l’origen del sistema modern de numeració.

El lenguaje universal de los números
En comparació al sistema romà, l’indo-aràbic proporciona indubtables avantatges en el pla pràctic i conceptual:

• Es crea a partir d’una notació senzilla, basada en l’uso de deu guarismes, entre els que s’inclou el zero, i conceptualment rica, per la idea del valor posicional dels numerals.
• Permet simplificar de forma molt notable les operacions aritmètiques de multiplicació i divisió, sense complicar les de suma i resta.
• Resulta adequat per als desenvolupaments de la matemàtica moderna.

Por todo això, el sistema indo-aràbig s’ha imposat progressivament en totes les cultures del món, fins al punt que a la actualitat constitueix un llenguaje escrit universal entès per tots els éssers humans, que utilitza una mateixa grafia inclòs en idiomes que llurs alfabets són diferents (llatí, cirílic, alfabets orientals, etc.).